Atletes catalans

Les proves en les quals han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino, Daniel Plaza o Beatriz Pascual i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, al cross Monserrat Pujol i Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Àngel Mullera Rodríguez, Josep Lluís Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amoros i a la marató José Rios. En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral i Teresa Rioné Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico el llançador de pes Carles Sala i la llançadora de martell Berta Castells.

L'atletisme és un dels pocs esports practicats de forma tradicional mundialment, tant en l'àmbit aficionat com en el transcurs de nombroses competicions de tots els nivells. La simplicitat i els pocs mitjans necessaris per a la seva pràctica expliquen en part aquest èxit. Els primers vestigis de concursos atlètics es remunten a civilitzacions antigues.
Els Jocs Olímpics són la prova internacional més coneguda. Se celebren cada quatre anys des de 1896 i l'atletisme és la disciplina més important en ells. Des de1982, la IAAF és l'organisme encarregat de la reglamentació, i va crear normes per finalitzar amb el període amateur de la disciplina. El primer Campionat del Món d'Atletisme es va organitzar en 1983 i tenen lloc cada dos anys des de 1991.

PROVES

Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, mig fons, fons, obstacles, marxa atlètica i relleus), concursos (salts i llançaments) i proves combinades (decatló i heptatló).

CURSES

Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen a córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Una sortida serà nul·la si un corredor o corredora es posa en moviment abans que senti el tret de sortida. L'atleta que fa una sortida nul·la és desqualificat (en vigor des de l'1 de gener de 2010). Les curses es classifiquen en:

• 100 m, 200 m, 400 m, 800 m, 1500 m, 3000 m,5000 m, 10000 m, i La Marató (42,195 Km).
• Tanques i obstacles: 100 mt femení,110 mt masculí, 400 mt i 3000 obstacles.
• Marxa: 20 Km i 50 Km (masculí)
• Relleus: 4x100 m i 4x400 m.

CURSES  DE VELOCITAT

Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Afinant més s'hi podrien distingir les carreres d'esprint (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen pel fet que l'atleta comença la carrera ajupit amb els peus col·locats sobre el bloc de sortida (starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.

Un cop es dóna el tret de sortida, l'atleta s'impulsa amb l'starting i fa els 10 o 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.

Carreres de mig-fons

Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on sí que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tan important com en les proves de velocitat.

Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament a terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela a terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Si un atleta no passa per sobre de les tanques serà desqualificat; el fet de tombar-les no el desqualifica ni impedeix d'establir un rècord.